Debat2el “Bronquitis: selfie”. Selfies de mis enfermedades, dos

  1. Guillem Alfonso-Kuban Alocen says:

    Que decir de esta maravilla…

    Esto no es solo un texto, es un grito a la conciencia con estilo. Un manifiesto sin pedir permiso. Un collage glorioso de pensamientos, memoria, crítica cultural, enfermedades, toses con biografía propia i prótesis mágicas. Leer esto es como subirse a una montaña rusa con loopings de humor negro.
    “Madrid es un sol” ya es un himno, pero lo que viene después…
    Lo tuyo no es narrar: es construir un universo.Bronquitis de ultraderecha, performances dentales, gestión del asco y metaconocimiento como epitafio.
    ¿Quién más puede escribir algo así? Nadie.Esto no se comenta: esto se aplaude de pie.Y si algún día haces esa performance final, por favor, grábala. Porque será la única vez que un RIP tenga sentido como METARIP.
    ¡Gracias siempre por no seguir el rebaño!
    Guillem

  2. Úrsula Bischofberger Valdes says:

    ¡Muchísimas gracias, Guillem Alfonso-Kuban Alocen!

    Por las mismas, yo puedo decir: lo que hace la pluma despiadada de Guillem conmigo, no tiene precio.
    Primero, me da la vida; porque, conociendo su afilado decir, sé que me la podría quitar si quisiera.
    Y segundo, le hace a mi texto justo lo que le hace falta: un repaso marcando los perfiles, una crítica culta, una forma de hacer que la risa se comparta online (que ya es difícil) en una página universitaria (casi imposible). ESO nos regala la UOC con su espacio y eso le regalamos de vuelta, Guilllem: lo mejor, porque nada mejor que la sintonía y la alegría.

    Mil gracias, Guillem, por tus comentarios, que suenan en mis oídos como sonoros gruñidos…
    Sólo seguiré un “rebaño” -si oigo que es un rebaño ¡Que no bala, sino que gruñe! ¡Gruñamos!
    Grrrrrrrrr Grrrrrrrrr Grrrrrrrrr Grrrrrrrrrgr

Debat2el ¡Libérate, adulto, de tu adultez!

  1. Guillem Alfonso-Kuban Alocen says:

    ¡Madre mía, esto es una declaración de amor  y una bofetada a la idea de “sentar cabeza”!
    Me siento muy identificado en algunos de tus sentimientos en las asignaturas de inglés.
    Has hecho de un apunte académico una especie de manifiesto punk-filosófico. Entre estropajos, guantes de vinilo y Goya repartiendo garrotazos, no sé si estás denunciando al sistema o montando una performance.
    Y me encanta.
    Solo te falta un:“¡Abajo el adultismo, viva el Spanglish postmoderno!
    Así que nada, bien por ti. Sigues en esa clase de inglés y acabas liderando una revolución cultural desde el campus.
    Así emopezaron algunos de tus ídolos.

    Alfonso-Kuban

  2. Úrsula Bischofberger Valdes says:

    ¡Abajo el adultismo, viva el Spanglish postmoderno!

    Bueno, me falta esa frase y me faltaba tu comentario, Guillem. Una vez más, muchísimas gracias por comentar.

Debat2el Expropiación

  1. Guillem Alfonso-Kuban Alocen says:

    Mi gran compañera,
    Úrsula! Siempre tan brillante, tan intensa, tan profunda… tan Úrsula. Solo a ella se le ocurre empezar hablando de El corazón de las tinieblas para acabar analizando el vértigo matutino causado por dormir sin almohada. Una genia. Un faro de sabiduría rodeado de plátanos malditos y jerbos neuróticos.
    Porque claro, ¿quién necesita una resonancia cuando puedes culpar a la disposición de tu cráneo en la cama?
    Y de paso, le das un repaso a Marx, Freud, la bomba atómica y la revolución neolítica. Todo en un desayuno. Úrsula no te da una teoría, te la cocina, te la sirve y te dice que la mezcles con cúrcuma porque Uma Naidoo lo recomienda.
    Y ojo, que no es solo profundidad, es estilo. Ella no critica el capitalismo como cualquiera, no. Ella lo llama “la historia de la expropiación”, que suena más fino, más cool, más Ursula. Porque ella no escribe, pontifica.
    Lo mejor de todo es esa mezcla entre apocalipsis y tutorial de cocina: el mundo se desmorona, el ser ha sido expropiado, Freud está obsoleto…. Es como si Nietzsche hubiese tenido un canal de YouTube con recetas anticolonialistas.
    Así que nada, otra joyita de mi gran compañera. La única capaz de encontrar el sentido de la vida en una pintada de la M-30 y convertirlo en tratado filosófico.
    Gracias, Úrsula, por estar en clase, por no tener miedo a traer siempre polémica (¡que me encanta!) y por hacer que me lo pase genial leyendo tus artículos y empujandome a ser mejor. ¡No cambies nunca!
    Guillem A.K.

  2. Úrsula Bischofberger Valdes says:

    Muchas gracias, Guillem. Como puedes imaginar, te he contestado con todo detalle e incluso con mapa conceptual y aportando materiales de la ESHT, donde mi maravilloso profesor y buenísima persona Mario nos enseñaba.
    Espero que mi esencia “ursulil” no se diluya de cansancio con los años… y que la tuya se te reconcentre para que, cada día, seas un poco más Guillem que ayer y un poco menos que mañana.
    Un abrazo!

Debat6el Constelación colectiva. Documentos fuente que configuran la constelación colectiva

  1. Úrsula Bischofberger Valdes says:

    Hola, companys.
    Primer un comentari personal i després un institucional.

    Us vull comentar que he treballat molt a gust amb vosaltres. Ha estat una experiència bonica la del grup CrearCaos que hem constituït, sobretot per les sorpreses. Dos-cents missatges, cap, hores intempestives, meetings amb moto, vídeos imprevisibles, escoltar el company parlant anglès i anglesos “de veritat”. Un plaer conviure amb tu, Guillem, no només per la teva facilitat de paraula escrita sinó també per la sincera empatia que mostres i com dissols els frecs que, amb tu, es queden gens.

    Dentre totes les sorpreses que m’he portat, la millor, sens dubte, és la seguretat visual, el bon estil i format, el sentit estètic de Marina muntant el vídeo final. Ai, em quedo amb les ganes de muntar altres rellotges encarnats de temps i el procediment de creació d’arxius font performatius i muntatge posterior amb un fil argumental trencat m’ha semblat molt fructífer. Us poso això en català i la crítica institucional en anglès…

    The introductory collective performance work by Marina Ordóñez Brumos, Guillem Alfonso-Kuban Alocen, and myself could be characterized in different ways, but I will develop this critique by focusing on three adjectives.

    Friendly. Starting from the idea that BDSM attitudes are appropriate for a fictional setting, but not for performance art, where the action is real, I could say that I’m very glad I didn’t cut my stomach with a razor or injure myself with whiplash, etc. It was a work that developed on its own: Marina liked it from a distance, Guillem immediately made conceptual contributions, and I loved reflecting on it during those weeks when I neglected my other subjects.

    Clean. It was a project that facilitated the difficult virtual coordination of people who had the merit of combining work and studies in a project whose simplicity did not prevent a sufficiently complex yet intelligible final result. It’s worth noting that this was the first time they worked together. You could say they were dancing to the same beat, which is commendable.

    Without scientific advice (it couldn’t have been ACTS), but at the same time serene. I say serene because solitude always seems pejorative, but it’s a project for which, as I said, I wrote to some scientists asking for advice during the initial stages (who didn’t respond). We tried to reach conceptual agreements, but there was no way to agree on definitions. Consequently, it was a veritable constellation of three stars, each rotating in its own space, but all three in harmony… and the sun of science didn’t shine on us. Once again.
    In conclusion: a project that, as we’ve repeatedly said, developed quite unpredictably, but, like Shakespeare’s play, there was a method to the madness. Isn’t that art?

  2. Úrsula Bischofberger Valdes says:

    He pensat que si voleu diem al professor que la següent performance la fem col·lectiva també. Voleu?

  3. Atlas Anell Vilagut says:

    “¿Que és la presencia? Hacer que el tiempo aparezca”

    La presència com a consciència del temps.

    Em sembla un treball acurat, amb moltes capes de significat i profundament ontològic. Qui som nosaltres sense temps? I, què és el temps sense nosaltres? El tic-tac que genereu amb els vostres cossos, amb els moviments repetitius, que no són més que, una ampliació del temps, una manera de continuar ancorada a la pantalla, veient com les agulles de les parpelles es mouen i ens anuncien que no hi ha present. Ja ha passat. En cada instant deixem de ser esclaus del temps per ser simplement temps. Si el temps i la nostra presència és el mateix, l’absència és el no-temps i un espai buit que dura eternament. M’agrada imaginar-me el càlcul del temps a través de la vostra performance. A partir d’ara ja no es dirà: vinc d’aquí a 5 minuts!, sinó: Vinc d’aquí a tres-centes mossegades! O d’aquí a tres-cents parpellejos… o potser: VINC D’AQUÍ TRES-CENTES PRESÈNCIES!

    Gràcies per la feina feta i per l’esquerda de pensament. Un plaer.

Debat1el The queer nation manifesto. Fragmentos originales.

  1. Guillem Alfonso-Kuban Alocen says:

    Com sempre, la màgica Úrsula portant-nos una mica de política sobre la taula! I la veritat és que m’encanta que ho facis, perquè aquestes preguntes són necessàries i cal fer-les constantment. El queer nation manifesto planteja una crítica molt moderna per la época que encara ressona avui, si , però de quina manera?
    El que dius sobre ‘el miedo que prevalece en todos y en todo’ em recorda molt a la idea de constància. Així com el temps ens imposa unes rutines i patrons, també ho fa el sistema social en el què vivim. Al final, la repetició no només és un gest físic o artístic, sinó també un mecanisme de poder.
    I aquí és on em sembla important la teva pregunta: Qui s’atreveix a fer-se públic en aquest context? Crec que la performance i l’art, en general, són formes de mullar-se en tot tipus d’aspectes.
    Tinc molta curiositat per saber què faries tu si tinguessis tot el poder per cambiar les coses. En tot moment em semblaria interessantíssim. Fins i tot com a projecte.

    Estic molt agraït de tenir a classe gent com tú!
    Gràcies
    Alfonso-Kuban