Debat0el “Las tripas de una basura”, “mi estrella es esa botella” y otras fotos y planes

No hi ha comentaris.

Debat3el REPTE 4.3 Exploració i experimentació

  1. Núria Iglesias Rodríguez says:

    Hola, Guillem.
    Hi ha moltes direccions en les quals puc ser franca. Ho seré amb tu, posant en joc o reciclant el to que has usat per comentar la meva proposta, que en algun moment m’ha generat malestar. Intentaré realitzar la part del treball que em toca segons el que considero adient anomenar i tenint en compte d’altres factors dels quals és difícil i innecessari donar-te’n compte.
    Rebutges coses com menjar, l’ordre o l’estanteria d’una nevera. Ho sento, perquè la precisió del teu gest no em permet identificar exactament el que rebutges i, potser, aquesta, és la teva intenció. En qualsevol cas, no em sembla arriscat. La lectura que faig de la teva proposta (responsabilitat que em pertoca) és anar fart de tot per un excés de consum. Això em ve, sobretot, pel dit en gest de negació davant d’una nevera plena; si fos buida, em ressonaria més (parlaria d’una problemàtica social massa vista i poc visibilitzada).

    Et proposaria que agafessis totes aquestes coses que et semblen una merda reciclada i elaboressis una mica més el contingut del teu treball; encara que sigui en un intent d’oposar-t’hi des del rebuig. En resum, i en un altre to, m’agradaria que continuessis explorant fins que articulessis amb precisió el que el teu text promet, malgrat que això comporti fer ús de recursos o idees massa usades on quedes compromès pel teu propi exercici (amb l’error que això comporta), sense por de ser tu qui sigui assenyalat.

    Percebo algú que assenyala coses sense més ni més i em sembla còmode quan dius que aquest gest construeix la teva identitat, perquè voldria saber exactament d’on neix el teu rebuig fins que et trobessis donant tres voltes més a la cita filosòfica que comparteixes.

    Percebo, com en les meves proves amb Resolume, una repetició que vol ser significativa, però per com es formalitza, apareix automàtica. Trobo a faltar més pràctica, recerca i temps en qualsevol dels dos casos. Potser proposaria més duració en el teu gest par aproximar-lo al buit sobre el que et refereixes amb la cita de Nietzsche. El teu gest se’m presenta còmode igualment com tirar-me sobre l’herba que és el que jo estic fent ara (mera metàfora) perquè em va la incontinència sensorial i això ja té valor; malgrat fem l’esforç per argumentar raonadament el nostre procés en el context en què s’ubica i és travessat el nostre cos.

    Sento que el concepte té suc, però poc considero que l’hagis espremut. Així i tot, crec que cadascú sap els temps de què disposa i en què els pot i vol invertir. I l’esforç, sigui quin sigui, exitós o fallit – Qui ho decideix i amb quina finalitat? -, ja té un valor, almenys en l’espai d’aprenentatge que compartim.

    Exagero amb el meu exemple per explicar el que percebo sobre el compromís que estableixes amb el teu text o treball: si s’assenyalés l’arma d’un membre del cos policial a dos cm de distància, em semblaria una proposta arriscada per les consegüents represàlies; com les que poden patir les persones amb ideologia woke. Pots trobar l’exemple absurd, allunyat dels teus objectius i maneres de formalitzar, com per mi ho és el teu gest. Tot plegat, però, té un valor.

    Gràcies per inspirar-me a saltar alguns dels filtres amb què havia saturat la meva presència dins l’aula. D’alguna manera, la teva proposta m’ha tocat perquè ha posat en circulació el rebuig i la gestió que jo en faig d’ell i això em fa pensar que he trobat a faltar un relat més vulnerable de la teva experiència, però no puc saber ben bé cap a on vas i això em fa pensar que la teva formalització s’adiu al teu procés i cal respectar-la, repte, per mi, més complex i estimulant i que em porta a seguir estirant dels fils del meu treball com pugui perquè rebutjar el dels altres em porta a la immobilitat. Ha estat didàctic reciclar els termes que uses, com risc, comoditat, merda, woke, etc., per comentar la teva proposta, malgrat que penso que no es reflecteixen en el teu treball i, tanmateix, poden ser importants per tu per com els has utilitzat per comentar la meva proposta.

    Enhorabona per l’intent, em ressona i acompanya.

    Núria.

  2. Paula Barros Deu says:

    La teva proposta em sembla molt interessant i ben pensada. El text transmet molt bé com parteixes d’una idea senzilla —la repetició— i vas aprofundint fins convertir-la en una eina d’expressió personal i col·lectiva. M’ha agradat especialment com relaciones el rebuig amb la construcció d’identitat. És molt potent això de definir-se a partir del que no t’agrada, perquè sovint ens preguntem qui som des del que estimem o volem, però no tant des del que rebutgem. I aquí ho expresses molt bé.
    Pel que fa al vídeo, crec que funciona molt bé amb el text, ja que ens ajuda a entendre’l. El gest de la mà negant, repetit per diferents persones i davant d’espais quotidians que els generen malestar, és senzill però poetic. Té alguna cosa molt directa però també molt simbòlica. M’ha semblat interessant que no es vegin les cares, només la mà. És com si el gest es convertís en una mena de llenguatge comú, gairebé anònim, però amb molt de pes emocional.
    També crec que és molt encertat que hagis involucrat altra gent en el procés. Això dona més força al projecte i mostra com el rebuig no és només individual, sinó que també pot ser una manera de connectar i compartir experiències amb altres. En definitiva, crec que estàs treballant una idea amb molt potencial, tant pel que fa a la part conceptual com visual.
    Recordo que fa més de deu anys vaig anar a veure una exposició d’Ai Wei Wei a Barcelona amb la meva classe de batxillerat artístic, i vaig la similitud amb el seu treball on ell ensenyava el dit del mig ” feia botifarra” allò que li generava rebuig. M’ha fet gràcia per que el teu gest diu el mateix, però d’una forma més amigable, més tolerant.

  3. Maria del Puig Ventura Àlvarez says:

    Hola, Guillem! 

    La teva proposta em sembla molt interessant des del punt de vista de l’exploració del la vida quotidiana i fer-ne d’aquesta una vida performativa. En aquests moments estic molt alineada amb la idea de trobar i explorar l’art a partir del dia a dia. Explorant sobre aquest tema he trobat artistes que ho treballen molt bé com la Marni Kotak (https://www.marnikotak.com/) o Beuys quan parla d’escultura social i considera que la societat és obra d’art en si mateixa i pot ser modelada i transformada per la creativitat humana i es just això el que has aconseguit amb la teva proposta. La rutina, la realitat de cadascú mostrada a través d’uns planos curts centrats en l’objecte, en aquest cas rebutjat. Escenes quotidianes que poden passar totalment desaparcebudes o inclús ignorades ja que el propi malestar al veure-les fa que les rebutgis i oblidis el més ràpid possible. 

    També m’agrada aquesta obra coral que has aconseguit tot convidant a la gent del teu entorn a explorar allò que els inquieta tot i que ho he descobert al llegir el teu text, no tant veient l’enregistrament ja que no he percebut els canvis de persona. Potser aquí seria l’única crítica que et faria. En aquest punt potser podries treballar en alguna altra manera de mostrar com es va sumant tot de gent a fer aquest gest i mostrar també el seu malestar a través de la quotidianitat. 

    La sensació que m’ha quedat al veure totes les imatges ha estat desagradable però és aquesta mateixa sensació la que crec que busques comunicar a la gent que la mira. 

    Explorar el rebuig, allò que no agrada, que molesta, que incomoda i fer-hi focus dins una societat on prima l’estètica, la perfecció, és de valents. Enhorabona!

Debat2el 3. Numbered nightmare without crying

  1. Úrsula Bischofberger Valdes says:

    Hola, compis. Ésta es la iteración de mi Performance. No sabía cómo darle salida, hasta que me ha surgido esto. Lo siento por la demora, y mil gracias por los comentarios.
    Un saludo.

  2. Guillem Alfonso-Kuban Alocen says:

    Otra Úrsula…He tenido que leer tu texto sentado y con una manta doblada bajo la cabeza, por si me daba vértigo tanta lucidez.
    Tu “boca arrugada que no busca compasión” habla como si la compasión ya la hubiera superado por cansancio. Y el texto no es que sea textual, es que es crudo, bello, afilado, y tan en forma comparsa que en algunos momentos he tenido que comprobar si me estaba saliendo una tos productiva o simplemente era emoción acumulada.
    ¿Y los dibujos? Plásticos. Literal y figuradamente. Diagramas que no explican: acompañan. Como los buenos amigos. O las cornejas gallegas.
    Y luego están esas frases…“No me espera nadie al final del camino.”“Me recorre una angustia gris.”Tú las sueltas con esa frialdad demoledora, y  no sé si llorar o aplaudir con las costillas.Porque ahí, entre tanto sarcasmo, ironía, desgarro y prótesis reciclables, se te cuela otra poesía.Una poesía que no necesita pedir permiso para emocionarnos.Y sí, cuando empezaste a llorar, se me cayó el alma al suelo. Luego la recogí con un pañuelo usado y seguimos leyendo. Porque esto no es cómodo. Es vivo.Y tú, Úrsula, estás viva como un petardo en Semana Santa.
    Gracias por escribir algo que no solo se lee, se sobrevive

    Guille

Debat3el Sonido y olor del cuerpo entre sábanas

  1. Maria del Puig Ventura Àlvarez says:

    Hola, Úrsula!

    La manera com dones veu (i so) a realitats corporals sovint invisibilitzades o rebutjades em sembla molt interessant i el títol el trobo realment poètic.

    El fet de no haver-hi imatge i deixar volar la imaginació són realment inquietants els sons, ja que s’amplifiquen i de la invisibilitat quotiadiana passen a estar en un primer pla que m’ha generat certa angoixa.

    M’has fet pensar en artistes com Vito Acconci o Christina Kubisch, tots ells amb una narrativa implícita.

    M’agrada la utilització del cos i de totes les seves funcions, moltes vegades oblidades per fer-les protagonistes, reivindicant-les com a escolta atenta. els roncs, la respiració difícil, que moqueja,  tot allò que potser rebutgem i que és part de nosaltres, la vida, que parla del que som però que sovint silenciem.

    Amb tot aquest concepte d’art sonor que has treballat, penso que s’hi adequa molt la frase del John Cage quan diu “Dondequiera que estemos, lo que oímos es en su mayor parte ruido. Cuando lo ignoramos, nos molesta. Cuando lo escuchamos, lo encontramos fascinante.” I fascinant és aquesta successió de sons i vida que presentes a Sonido y olor del cuerpo entre sábanas.

    També és interessant l’aportació de l’espectograma de com a part de la documentació pròpia de l’obra però que en el fons és obra d’art en sí mateixa, amb aquests pics de so en color vermell.

    I ja per acabar, dir que la teva obra és totalment efímera i única, mai podràs tornar a repetir els mateixos sons i això la fa realment única.

    Amb ganes de veure com fas evolucionar aquesta peça.

    Seguim!

     

     

     

  2. Núria Iglesias Rodríguez says:

    Hola, Úrsula!

    M’interessa quan dius: “creo que cuando alguien da vueltas y revueltas como queriendo decir algo que quiere emerger y, por lo que sea, no se atreve o no puede del todo, está haciendo arte”. La connecto amb la fragilitat del viatge que pot ser el procés creatiu i que percebo en la teva acció performativa.

    L’acció i el text em transmeten idees com ara: 1) Deixar-se anar en un descans que sobrepassa i transforma; 2) Transitar entre estats de consciència diferents (“duermevela”);  3) L’abjecció com a forma de resistència o els temes en què treballava Camila Cañeque qui reivindicava la immobilitat, reflexionava sobre la idea d’un esgotament sistèmic o com resistir a la deriva productivista.

    El teu nas tapat em recorda que jo no flairo res quan em passa el mateix. Malgrat que la teva reflexió, entorn l’experiència, sí que em convida a imaginar les olors. I, evidentment, el títol les evoca i em convoca a oir l’acció sonora imaginant quin tipus d’olor deu fer el teu sac, alè, pell, cos.  

    M’atrau que donis més pes al so que a la imatge i que hi hagi un intent per transportar-nos a l’olfacte. Això em connecta a la noció d’estètica descolonial (“aiesthesis”). Segons Rolando Vázquez (2016) significa posar èmfasi en l’alliberament dels sentits i de les formes de percebre el món davant d’un sistema de regulació.T’interessaria presentar aquest treball en format instal·lació física, més enllà de la pantalla que compartim? I, en cas afirmatiu, has considerat com continuar indagant en la transmissió de les olors?

    En darrer lloc, pel que fa als sorolls del frec del micròfon i d’altres, t’interessa mantenir-los o voldries que no sortissin en la pròxima iteració? Perquè sento que guarda certs paral·lelismes amb els sons que voluntàriament has volgut registrar i el “noise” (categoria musical que fa un ús expressiu del soroll) i del qual et faig arribar un podcast del programa “Tácticas de Choque” que potser trobes, en alguna de les seves parts, adient.

    Salut!

    n.i.r.

    Bibliografia:

    Barrera, M. (2016). Aesthesis decolonial y los tiempos relacionales. Entrevista a Rolando Vázquez. Calle14: revista de investigación en el campo del arte. Volum 11, núm. 18,  pp. 76-93. Universidad Distrital Francisco José de Caldas. Recuperat de URL. Consultat maig 2025.