REPTE 4.3 Exploració i experimentació

Guillem Alfonso-Kuban Alocen
Visibilitat: Públic - - 4 comentaris a REPTE 4.3 Exploració i experimentació

Debat4

  1. Núria Iglesias Rodríguez
    Visibilitat: Públic

    Hola, Guillem.
    Hi ha moltes direccions en les quals puc ser franca. Ho seré amb tu, posant en joc o reciclant el to que has usat per comentar la meva proposta, que en algun moment m’ha generat malestar. Intentaré realitzar la part del treball que em toca segons el que considero adient anomenar i tenint en compte d’altres factors dels quals és difícil i innecessari donar-te’n compte.
    Rebutges coses com menjar, l’ordre o l’estanteria d’una nevera. Ho sento, perquè la precisió del teu gest no em permet identificar exactament el que rebutges i, potser, aquesta, és la teva intenció. En qualsevol cas, no em sembla arriscat. La lectura que faig de la teva proposta (responsabilitat que em pertoca) és anar fart de tot per un excés de consum. Això em ve, sobretot, pel dit en gest de negació davant d’una nevera plena; si fos buida, em ressonaria més (parlaria d’una problemàtica social massa vista i poc visibilitzada).

    Et proposaria que agafessis totes aquestes coses que et semblen una merda reciclada i elaboressis una mica més el contingut del teu treball; encara que sigui en un intent d’oposar-t’hi des del rebuig. En resum, i en un altre to, m’agradaria que continuessis explorant fins que articulessis amb precisió el que el teu text promet, malgrat que això comporti fer ús de recursos o idees massa usades on quedes compromès pel teu propi exercici (amb l’error que això comporta), sense por de ser tu qui sigui assenyalat.

    Percebo algú que assenyala coses sense més ni més i em sembla còmode quan dius que aquest gest construeix la teva identitat, perquè voldria saber exactament d’on neix el teu rebuig fins que et trobessis donant tres voltes més a la cita filosòfica que comparteixes.

    Percebo, com en les meves proves amb Resolume, una repetició que vol ser significativa, però per com es formalitza, apareix automàtica. Trobo a faltar més pràctica, recerca i temps en qualsevol dels dos casos. Potser proposaria més duració en el teu gest par aproximar-lo al buit sobre el que et refereixes amb la cita de Nietzsche. El teu gest se’m presenta còmode igualment com tirar-me sobre l’herba que és el que jo estic fent ara (mera metàfora) perquè em va la incontinència sensorial i això ja té valor; malgrat fem l’esforç per argumentar raonadament el nostre procés en el context en què s’ubica i és travessat el nostre cos.

    Sento que el concepte té suc, però poc considero que l’hagis espremut. Així i tot, crec que cadascú sap els temps de què disposa i en què els pot i vol invertir. I l’esforç, sigui quin sigui, exitós o fallit – Qui ho decideix i amb quina finalitat? -, ja té un valor, almenys en l’espai d’aprenentatge que compartim.

    Exagero amb el meu exemple per explicar el que percebo sobre el compromís que estableixes amb el teu text o treball: si s’assenyalés l’arma d’un membre del cos policial a dos cm de distància, em semblaria una proposta arriscada per les consegüents represàlies; com les que poden patir les persones amb ideologia woke. Pots trobar l’exemple absurd, allunyat dels teus objectius i maneres de formalitzar, com per mi ho és el teu gest. Tot plegat, però, té un valor.

    Gràcies per inspirar-me a saltar alguns dels filtres amb què havia saturat la meva presència dins l’aula. D’alguna manera, la teva proposta m’ha tocat perquè ha posat en circulació el rebuig i la gestió que jo en faig d’ell i això em fa pensar que he trobat a faltar un relat més vulnerable de la teva experiència, però no puc saber ben bé cap a on vas i això em fa pensar que la teva formalització s’adiu al teu procés i cal respectar-la, repte, per mi, més complex i estimulant i que em porta a seguir estirant dels fils del meu treball com pugui perquè rebutjar el dels altres em porta a la immobilitat. Ha estat didàctic reciclar els termes que uses, com risc, comoditat, merda, woke, etc., per comentar la teva proposta, malgrat que penso que no es reflecteixen en el teu treball i, tanmateix, poden ser importants per tu per com els has utilitzat per comentar la meva proposta.

    Enhorabona per l’intent, em ressona i acompanya.

    Núria.

  2. Paula Barros Deu
    Visibilitat: Públic

    La teva proposta em sembla molt interessant i ben pensada. El text transmet molt bé com parteixes d’una idea senzilla —la repetició— i vas aprofundint fins convertir-la en una eina d’expressió personal i col·lectiva. M’ha agradat especialment com relaciones el rebuig amb la construcció d’identitat. És molt potent això de definir-se a partir del que no t’agrada, perquè sovint ens preguntem qui som des del que estimem o volem, però no tant des del que rebutgem. I aquí ho expresses molt bé.
    Pel que fa al vídeo, crec que funciona molt bé amb el text, ja que ens ajuda a entendre’l. El gest de la mà negant, repetit per diferents persones i davant d’espais quotidians que els generen malestar, és senzill però poetic. Té alguna cosa molt directa però també molt simbòlica. M’ha semblat interessant que no es vegin les cares, només la mà. És com si el gest es convertís en una mena de llenguatge comú, gairebé anònim, però amb molt de pes emocional.
    També crec que és molt encertat que hagis involucrat altra gent en el procés. Això dona més força al projecte i mostra com el rebuig no és només individual, sinó que també pot ser una manera de connectar i compartir experiències amb altres. En definitiva, crec que estàs treballant una idea amb molt potencial, tant pel que fa a la part conceptual com visual.
    Recordo que fa més de deu anys vaig anar a veure una exposició d’Ai Wei Wei a Barcelona amb la meva classe de batxillerat artístic, i vaig la similitud amb el seu treball on ell ensenyava el dit del mig ” feia botifarra” allò que li generava rebuig. M’ha fet gràcia per que el teu gest diu el mateix, però d’una forma més amigable, més tolerant.

  3. Maria del Puig Ventura Àlvarez
    Visibilitat: Públic

    Hola, Guillem! 

    La teva proposta em sembla molt interessant des del punt de vista de l’exploració del la vida quotidiana i fer-ne d’aquesta una vida performativa. En aquests moments estic molt alineada amb la idea de trobar i explorar l’art a partir del dia a dia. Explorant sobre aquest tema he trobat artistes que ho treballen molt bé com la Marni Kotak (https://www.marnikotak.com/) o Beuys quan parla d’escultura social i considera que la societat és obra d’art en si mateixa i pot ser modelada i transformada per la creativitat humana i es just això el que has aconseguit amb la teva proposta. La rutina, la realitat de cadascú mostrada a través d’uns planos curts centrats en l’objecte, en aquest cas rebutjat. Escenes quotidianes que poden passar totalment desaparcebudes o inclús ignorades ja que el propi malestar al veure-les fa que les rebutgis i oblidis el més ràpid possible. 

    També m’agrada aquesta obra coral que has aconseguit tot convidant a la gent del teu entorn a explorar allò que els inquieta tot i que ho he descobert al llegir el teu text, no tant veient l’enregistrament ja que no he percebut els canvis de persona. Potser aquí seria l’única crítica que et faria. En aquest punt potser podries treballar en alguna altra manera de mostrar com es va sumant tot de gent a fer aquest gest i mostrar també el seu malestar a través de la quotidianitat. 

    La sensació que m’ha quedat al veure totes les imatges ha estat desagradable però és aquesta mateixa sensació la que crec que busques comunicar a la gent que la mira. 

    Explorar el rebuig, allò que no agrada, que molesta, que incomoda i fer-hi focus dins una societat on prima l’estètica, la perfecció, és de valents. Enhorabona!

  4. Úrsula Bischofberger Valdes
    Visibilitat: Públic

    Hola, Guillem. He intentado hacerte comentarios académicos pero me ha sido imposible. Ha sido como pedir que te opere tu hermano médico. Ahora mismo, estoy estrechamente unida a ti, simbólicamente y cruzando ese acueducto que son mis muchos años, por lo que te tengo que hablar sin barreras.
    Desde el sitio en que estoy ahora, veo varias conexiones de tu performance con temas clave para mí, relacionados con nuestra performance sobre El Tiempo o inspirados en ella. El primero, la pregunta por la identidad. Porque Guillem Alfonso-Kuban Alocen no es solamente Guillem Alonso-Kuban Alocen, sino todo aquello que le rodea. Tu vídeo despliega tu mundo, lo que es algo que tiene un carácter identitario tan marcado como tu cara. Tus libros, tus sábanas, tus rincones. Tu vaso de café, el interior de tu nevera. De pronto, te has vuelto impúdico. Te muestras tal cual eres. Has dado un salto cualitativo impresionante. Te sitúas en esas raíces identitarias que se hunden en todo lo que te rodea. Has dejado la chimenea y te has entregado a todo lo demás, y después nos lo entregas.
    Pero a la vez que nos enseñas tu mundo, lo niegas. ¿Por qué?
    Conociendo tu perfil, sé que, tal vez, tu sobreabundancia en sociabilidad tiene que dejar un margen a la autoafirmación, que aparece como negativa. Guillem Alfonso-Kuban complace, pero no siempre. Dice que no. Y persiste en su negativa. Es sociable pero no complaciente, y no se complace, por tanto, en el mundo que le rodea. Lo pone frente a sí y lo cuestiona.
    La sucesión de objetos que aparecen ¿es arbitraria o está pensada? ¿Hay algo escondido que no nos revelas? ¿Estás transmitiendo mensajes en clave? Esta performance que parece que desnuda a su autor ¿no estará, tal vez, ocultando un mensaje en clave?