Debat6el Constelación colectiva. Documentos fuente que configuran la constelación colectiva
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Úrsula Bischofberger Valdes
Debat0el La persona como hito, la identidad como punta de iceberg
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per 
Debat1el El tiempo aún sin título- performance colectiva
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Debat1el The queer nation manifesto. Fragmentos originales.
- Guillem Alfonso-Kuban Alocen says:
Com sempre, la màgica Úrsula portant-nos una mica de política sobre la taula! I la veritat és que m’encanta que ho facis, perquè aquestes preguntes són necessàries i cal fer-les constantment. El queer nation manifesto planteja una crítica molt moderna per la época que encara ressona avui, si , però de quina manera?
El que dius sobre ‘el miedo que prevalece en todos y en todo’ em recorda molt a la idea de constància. Així com el temps ens imposa unes rutines i patrons, també ho fa el sistema social en el què vivim. Al final, la repetició no només és un gest físic o artístic, sinó també un mecanisme de poder.
I aquí és on em sembla important la teva pregunta: Qui s’atreveix a fer-se públic en aquest context? Crec que la performance i l’art, en general, són formes de mullar-se en tot tipus d’aspectes.
Tinc molta curiositat per saber què faries tu si tinguessis tot el poder per cambiar les coses. En tot moment em semblaria interessantíssim. Fins i tot com a projecte.Estic molt agraït de tenir a classe gent com tú!
Gràcies
Alfonso-Kuban
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Debat2el Erradicar prejuicios y desestigmatizar el BDSM
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Debat1el Claire Bishop (2012) Performance delegada: autenticidad subcontratada
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Debat2el Arte. Emoción. Alfabetización en PERFORMANCE
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Debat3el Performance: revisiones del Saludo Fascista
- Guillem Alfonso-Kuban Alocen says:
Ursula, crec que has fet una molt bona elecció amb aquesta performance. Em sembla una proposta molt potent visualment, que aborda un tema molt complex i actual. El fet de recrear el salut feixista amb una pota de porc és una idea que m’inquieta, però al mateix temps molt encertada per la seva capacitat de preguntar-se la trivialització d’un símbol tan carregat d’història. A través d’aquest gest, aconsegueixes desmitificar i desactivar un símbol que en altres contextos pot generar molt de rebuig, però que actualment està sent utilitzat en diversos espais, sobretot a Internet, com un símbol que sembla perdre la seva força original.
En aquest sentit, crec que la teva performance és no només una reflexió artística, sinó també un crit d’alerta davant la creixent normalització d’ideologies extremistes de dretes i esquerres, un fenomen que està guanyant terreny en molts àmbits de la nostra societat. La manera com utilitzes un element com la pata de porc, substituint la teva mà, no només qüestiona els límits entre l’humà i el no humà, sinó també entre allò que és acceptable i el que no ho és. En un moment en què els discursos radicals i la polarització política estan tan presents, la teva obra em sembla especialment rellevant.Ja que per una part o per l’altre apart de semblar uns porcs em semblen uns rucs.
Entenc que l’art té aquesta funció de provocar o qüestionar i crec que la teva performance fa això de manera brillant. Les xarxes socials, on es radicalitza tot és fonamental que aquest tipus d’obres, que qüestionen símbols com el salut feixista, es facin amb molta cura, perquè en alguns casos pot passar que una acció que vol ser provocadora acabi sent percebuda al contrari i t’acabis convertint en un meme.
El teu punt de vista, que sempre em desafia i no té por de tractar temes delicats, és el que em fa pensar més de tota la calsse. A més, estic molt content de poder tenir-te a classe perquè sé que aportes una perspectiva fresca que em fa sortir de la meva zona de confort.
Gràcies Úrsula
GAlfonso-Kuban
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Debat0el CONSTELACIÓN para la asignatura de #performance (borrador)
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Debat1el “Rebaño” pariente de “manada”, o la responsabilidad del arte con los artistas
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola, companys.
Primer un comentari personal i després un institucional.
Us vull comentar que he treballat molt a gust amb vosaltres. Ha estat una experiència bonica la del grup CrearCaos que hem constituït, sobretot per les sorpreses. Dos-cents missatges, cap, hores intempestives, meetings amb moto, vídeos imprevisibles, escoltar el company parlant anglès i anglesos “de veritat”. Un plaer conviure amb tu, Guillem, no només per la teva facilitat de paraula escrita sinó també per la sincera empatia que mostres i com dissols els frecs que, amb tu, es queden gens.
Dentre totes les sorpreses que m’he portat, la millor, sens dubte, és la seguretat visual, el bon estil i format, el sentit estètic de Marina muntant el vídeo final. Ai, em quedo amb les ganes de muntar altres rellotges encarnats de temps i el procediment de creació d’arxius font performatius i muntatge posterior amb un fil argumental trencat m’ha semblat molt fructífer. Us poso això en català i la crítica institucional en anglès…
The introductory collective performance work by Marina Ordóñez Brumos, Guillem Alfonso-Kuban Alocen, and myself could be characterized in different ways, but I will develop this critique by focusing on three adjectives.
Friendly. Starting from the idea that BDSM attitudes are appropriate for a fictional setting, but not for performance art, where the action is real, I could say that I’m very glad I didn’t cut my stomach with a razor or injure myself with whiplash, etc. It was a work that developed on its own: Marina liked it from a distance, Guillem immediately made conceptual contributions, and I loved reflecting on it during those weeks when I neglected my other subjects.
Clean. It was a project that facilitated the difficult virtual coordination of people who had the merit of combining work and studies in a project whose simplicity did not prevent a sufficiently complex yet intelligible final result. It’s worth noting that this was the first time they worked together. You could say they were dancing to the same beat, which is commendable.
Without scientific advice (it couldn’t have been ACTS), but at the same time serene. I say serene because solitude always seems pejorative, but it’s a project for which, as I said, I wrote to some scientists asking for advice during the initial stages (who didn’t respond). We tried to reach conceptual agreements, but there was no way to agree on definitions. Consequently, it was a veritable constellation of three stars, each rotating in its own space, but all three in harmony… and the sun of science didn’t shine on us. Once again.
In conclusion: a project that, as we’ve repeatedly said, developed quite unpredictably, but, like Shakespeare’s play, there was a method to the madness. Isn’t that art?
He pensat que si voleu diem al professor que la següent performance la fem col·lectiva també. Voleu?
“¿Que és la presencia? Hacer que el tiempo aparezca”
La presència com a consciència del temps.
Em sembla un treball acurat, amb moltes capes de significat i profundament ontològic. Qui som nosaltres sense temps? I, què és el temps sense nosaltres? El tic-tac que genereu amb els vostres cossos, amb els moviments repetitius, que no són més que, una ampliació del temps, una manera de continuar ancorada a la pantalla, veient com les agulles de les parpelles es mouen i ens anuncien que no hi ha present. Ja ha passat. En cada instant deixem de ser esclaus del temps per ser simplement temps. Si el temps i la nostra presència és el mateix, l’absència és el no-temps i un espai buit que dura eternament. M’agrada imaginar-me el càlcul del temps a través de la vostra performance. A partir d’ara ja no es dirà: vinc d’aquí a 5 minuts!, sinó: Vinc d’aquí a tres-centes mossegades! O d’aquí a tres-cents parpellejos… o potser: VINC D’AQUÍ TRES-CENTES PRESÈNCIES!
Gràcies per la feina feta i per l’esquerda de pensament. Un plaer.