Publicat per 
Guillem Alfonso-Kuban Alocen
Publicat per
Debat4el Repte 4.1 Exploració i experimentació
- Paula Barros Deu says:
Hola Guillem , és normal que no pugui veure el video?
- Úrsula Bischofberger Valdes says:
Hola, Guillem. Como no puedo acceder a tu vídeo pero quería contestarte algo, te he contestado a la crítica que le has hecho a Atlas. Ésta es el texto curatorial de tu texto curatorial a su performance y su texto autocuratorial, jajajaj
Como no podía ser menos tratándose de la agudísima inteligencia social de Guillem, la interpretación emocional es perfecta. Una síntesis excelente del sentido que Atlas quiere dar a su performance. “Cada piedra desplazada es una forma de procesar ésta la pérdida, de sostener la memoria y de habitar el vacío. La acción no propone una resolución emocional, sino una forma de convivir con la ausencia.”
Puntualizaría estos aspectos, que veo resultado de la necesidad de componer textos “a la fuerza”.
1. “(…) No es sencilla.” La acción SÍ es sencilla, lo que es complejo es que es una acción simbólica: apunta a otra cosa distinta, como cuando, por ejemplo, le pones un anillo de compromiso a tu mujer. La acción es sencilla, aquello a lo que apunta es amplísimo.
2. “(…) mágico”. Yo no aconsejo a ningun artista, que vive en el terreno de la cultura, que toque temas como la magia, la transmigración, la telepatía o el zodíaco, temas oscuros, cargados de pseudociencia y desinformación que no ayudan ni aportan nada más que confusión. Una antigua compañera muy laureada aquí en la UOC ha tenido problemas últimamente y, como no tiene background científico alguno, me la encuentro con que está derivando hacia allí. Una buena cabeza, perdida para siempre. Una lástima.
3. “Práctica íntima”. Adjetivo mal usado, no es íntimo trasladar piedras.
4. “No hay discurso explícito”. Sí lo hay: si no nos hubiera contado de qué trata su performance, me temo que jamás lo hubiéramos adivinado.Respecto a la cita de Pilar Albarracín, siempre que, al comentar a A, se extiende uno diciendo lo que le recuerda a B, pienso que se está rellenando. Por eso no me gustan los “recuerdos” en los comentarios; cada cual dice lo que dice. Pero te comento igualmente:
No está claro, porque lo diga Pilar Albarracín, que la acción corporal sea una forma de resistencia y de permanencia. ¿Qué acción? ¿Por qué? ¿En qué contextos? ¿No será éste un dogmita más de los artistas? ¿Es mover los dedos tecleando “acción corporal? ¿No nos referimos, más bien, a que el trabajo físico exigente, el ejercicio aeróbico, es imprescindible para sentirnos bien y nuestra sociedad se lo salta?
Respecto al cuerpo como “canal de memoria”, cualquier cuerpo, no sólo el cuerpo humano, también una manzana (más roja en un lado que en otro, con un golpe etc.) tiene memoria, por tanto o se explicita el concepto un poco mejor o no se entiende, porque en la performance presente NO hay memoria: para que la hubiera, hubiera tenido que durar un par de horas.
Respecto al cuerpo como “canal de persistencia”, no entiendo el concepto. Hay cuerpos muy persistentes en sus acciones, cuerpos que persisten en la vida, cuerpos que enferman y cuerpos que mueren. Hay de todo. A lo mejor me lo puedes explicar, y me he perdido algo, pero creo que, si alguien leyera tu texto con esta palabra, pensaría: “cuánto sabe este artista” pero entendería tan poco como yo. Creo que este renglón es de jerga que vale como aparato de poder artístico y relleno. Porque lo esencial lo has dicho ya más arriba.Culminas siendo otra vez siendo tú, la persona empática, cálida, clara y amable con tu inevitable (porque no la puedes evitar, aunque quieras; por eso me atrevo a criticarte) amabilidad. Te sitúas personalmente, positivamente, frente al hecho de seguir existiendo, dejando traza…
“(…) seguir moviéndose, seguir dejando traza, es una manera de continuar existiendo que me gusta mucho.”
Como un magnífico caracol que eres, Guillem, con tus huellas siempre de plata…
Un saludo. - Maria del Puig Ventura Àlvarez says:
Hola!
Em passa el mateix, no puc accedir al vídeo de la performance.
Amb ganes de veure tot allò que has gravat i que et disgusta i et va construint-te qui ets.
- Úrsula Bischofberger Valdes says:
Hola, Guillem. Espero que no te haya molestado mi comentario. Te aclaro que a mí los tuyos siempre me encantan, y los leo con mucho interés por dos razones: por lo bien expresados y por tu fluidez verbal.
Son siempre muy constructivos.
Estoy deseando ver tu performance. Te sugiero que te performes a ti mismo en la más humilde de tus tareas. Eso no te dará mucho trabajo, pero te dará mucho aliento, seguro!
Te hago foto del comentario y te lo mando también por mensaje.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Debat0el Repte3.2 Performance
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Debat0el Repte3.Constel.lació grupal+La meva constel·lació
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Debat1el Performance Constel.lació d’Idees + Comentari a una companya
- Úrsula Bischofberger Valdes says:
Muchísimas gracias a ti, Guillem, por tus amables palabras y tu buena crítica. Es un placer trabajar contigo la siguiente performance.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Debat0el REPTE 2 TALLER- Pràctiques performatives
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Debat2el Repte 1.2 Comentaris als companys
- Jaume Ferrete Vazquez says:
Hola, els comentaris s’han de fer directament a l’entrada de Folio del/la company/a, i després fer captura de pantalla i enviar-la pels canals habituals d’entrega de documents, en aquest cas pel Repte 1.2
Sempre ho farem així.
Gràcies
- Úrsula Bischofberger Valdes says:
Hola, Guillem. Moltes gràcies per les vostres paraules i pels vostres ànims. Sempre m’anima i m’alegra veure’t, i m’agrada el que sento de tu.
Una abraçada gran!
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Debat0el Repte 1.1 Performance
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola, Guillem.
Hi ha moltes direccions en les quals puc ser franca. Ho seré amb tu, posant en joc o reciclant el to que has usat per comentar la meva proposta, que en algun moment m’ha generat malestar. Intentaré realitzar la part del treball que em toca segons el que considero adient anomenar i tenint en compte d’altres factors dels quals és difícil i innecessari donar-te’n compte.
Rebutges coses com menjar, l’ordre o l’estanteria d’una nevera. Ho sento, perquè la precisió del teu gest no em permet identificar exactament el que rebutges i, potser, aquesta, és la teva intenció. En qualsevol cas, no em sembla arriscat. La lectura que faig de la teva proposta (responsabilitat que em pertoca) és anar fart de tot per un excés de consum. Això em ve, sobretot, pel dit en gest de negació davant d’una nevera plena; si fos buida, em ressonaria més (parlaria d’una problemàtica social massa vista i poc visibilitzada).
Et proposaria que agafessis totes aquestes coses que et semblen una merda reciclada i elaboressis una mica més el contingut del teu treball; encara que sigui en un intent d’oposar-t’hi des del rebuig. En resum, i en un altre to, m’agradaria que continuessis explorant fins que articulessis amb precisió el que el teu text promet, malgrat que això comporti fer ús de recursos o idees massa usades on quedes compromès pel teu propi exercici (amb l’error que això comporta), sense por de ser tu qui sigui assenyalat.
Percebo algú que assenyala coses sense més ni més i em sembla còmode quan dius que aquest gest construeix la teva identitat, perquè voldria saber exactament d’on neix el teu rebuig fins que et trobessis donant tres voltes més a la cita filosòfica que comparteixes.
Percebo, com en les meves proves amb Resolume, una repetició que vol ser significativa, però per com es formalitza, apareix automàtica. Trobo a faltar més pràctica, recerca i temps en qualsevol dels dos casos. Potser proposaria més duració en el teu gest par aproximar-lo al buit sobre el que et refereixes amb la cita de Nietzsche. El teu gest se’m presenta còmode igualment com tirar-me sobre l’herba que és el que jo estic fent ara (mera metàfora) perquè em va la incontinència sensorial i això ja té valor; malgrat fem l’esforç per argumentar raonadament el nostre procés en el context en què s’ubica i és travessat el nostre cos.
Sento que el concepte té suc, però poc considero que l’hagis espremut. Així i tot, crec que cadascú sap els temps de què disposa i en què els pot i vol invertir. I l’esforç, sigui quin sigui, exitós o fallit – Qui ho decideix i amb quina finalitat? -, ja té un valor, almenys en l’espai d’aprenentatge que compartim.
Exagero amb el meu exemple per explicar el que percebo sobre el compromís que estableixes amb el teu text o treball: si s’assenyalés l’arma d’un membre del cos policial a dos cm de distància, em semblaria una proposta arriscada per les consegüents represàlies; com les que poden patir les persones amb ideologia woke. Pots trobar l’exemple absurd, allunyat dels teus objectius i maneres de formalitzar, com per mi ho és el teu gest. Tot plegat, però, té un valor.
Gràcies per inspirar-me a saltar alguns dels filtres amb què havia saturat la meva presència dins l’aula. D’alguna manera, la teva proposta m’ha tocat perquè ha posat en circulació el rebuig i la gestió que jo en faig d’ell i això em fa pensar que he trobat a faltar un relat més vulnerable de la teva experiència, però no puc saber ben bé cap a on vas i això em fa pensar que la teva formalització s’adiu al teu procés i cal respectar-la, repte, per mi, més complex i estimulant i que em porta a seguir estirant dels fils del meu treball com pugui perquè rebutjar el dels altres em porta a la immobilitat. Ha estat didàctic reciclar els termes que uses, com risc, comoditat, merda, woke, etc., per comentar la teva proposta, malgrat que penso que no es reflecteixen en el teu treball i, tanmateix, poden ser importants per tu per com els has utilitzat per comentar la meva proposta.
Enhorabona per l’intent, em ressona i acompanya.
Núria.
La teva proposta em sembla molt interessant i ben pensada. El text transmet molt bé com parteixes d’una idea senzilla —la repetició— i vas aprofundint fins convertir-la en una eina d’expressió personal i col·lectiva. M’ha agradat especialment com relaciones el rebuig amb la construcció d’identitat. És molt potent això de definir-se a partir del que no t’agrada, perquè sovint ens preguntem qui som des del que estimem o volem, però no tant des del que rebutgem. I aquí ho expresses molt bé.
Pel que fa al vídeo, crec que funciona molt bé amb el text, ja que ens ajuda a entendre’l. El gest de la mà negant, repetit per diferents persones i davant d’espais quotidians que els generen malestar, és senzill però poetic. Té alguna cosa molt directa però també molt simbòlica. M’ha semblat interessant que no es vegin les cares, només la mà. És com si el gest es convertís en una mena de llenguatge comú, gairebé anònim, però amb molt de pes emocional.
També crec que és molt encertat que hagis involucrat altra gent en el procés. Això dona més força al projecte i mostra com el rebuig no és només individual, sinó que també pot ser una manera de connectar i compartir experiències amb altres. En definitiva, crec que estàs treballant una idea amb molt potencial, tant pel que fa a la part conceptual com visual.
Recordo que fa més de deu anys vaig anar a veure una exposició d’Ai Wei Wei a Barcelona amb la meva classe de batxillerat artístic, i vaig la similitud amb el seu treball on ell ensenyava el dit del mig ” feia botifarra” allò que li generava rebuig. M’ha fet gràcia per que el teu gest diu el mateix, però d’una forma més amigable, més tolerant.
Hola, Guillem!
La teva proposta em sembla molt interessant des del punt de vista de l’exploració del la vida quotidiana i fer-ne d’aquesta una vida performativa. En aquests moments estic molt alineada amb la idea de trobar i explorar l’art a partir del dia a dia. Explorant sobre aquest tema he trobat artistes que ho treballen molt bé com la Marni Kotak (https://www.marnikotak.com/) o Beuys quan parla d’escultura social i considera que la societat és obra d’art en si mateixa i pot ser modelada i transformada per la creativitat humana i es just això el que has aconseguit amb la teva proposta. La rutina, la realitat de cadascú mostrada a través d’uns planos curts centrats en l’objecte, en aquest cas rebutjat. Escenes quotidianes que poden passar totalment desaparcebudes o inclús ignorades ja que el propi malestar al veure-les fa que les rebutgis i oblidis el més ràpid possible.
També m’agrada aquesta obra coral que has aconseguit tot convidant a la gent del teu entorn a explorar allò que els inquieta tot i que ho he descobert al llegir el teu text, no tant veient l’enregistrament ja que no he percebut els canvis de persona. Potser aquí seria l’única crítica que et faria. En aquest punt potser podries treballar en alguna altra manera de mostrar com es va sumant tot de gent a fer aquest gest i mostrar també el seu malestar a través de la quotidianitat.
La sensació que m’ha quedat al veure totes les imatges ha estat desagradable però és aquesta mateixa sensació la que crec que busques comunicar a la gent que la mira.
Explorar el rebuig, allò que no agrada, que molesta, que incomoda i fer-hi focus dins una societat on prima l’estètica, la perfecció, és de valents. Enhorabona!
Hola, Guillem. He intentado hacerte comentarios académicos pero me ha sido imposible. Ha sido como pedir que te opere tu hermano médico. Ahora mismo, estoy estrechamente unida a ti, simbólicamente y cruzando ese acueducto que son mis muchos años, por lo que te tengo que hablar sin barreras.
Desde el sitio en que estoy ahora, veo varias conexiones de tu performance con temas clave para mí, relacionados con nuestra performance sobre El Tiempo o inspirados en ella. El primero, la pregunta por la identidad. Porque Guillem Alfonso-Kuban Alocen no es solamente Guillem Alonso-Kuban Alocen, sino todo aquello que le rodea. Tu vídeo despliega tu mundo, lo que es algo que tiene un carácter identitario tan marcado como tu cara. Tus libros, tus sábanas, tus rincones. Tu vaso de café, el interior de tu nevera. De pronto, te has vuelto impúdico. Te muestras tal cual eres. Has dado un salto cualitativo impresionante. Te sitúas en esas raíces identitarias que se hunden en todo lo que te rodea. Has dejado la chimenea y te has entregado a todo lo demás, y después nos lo entregas.
Pero a la vez que nos enseñas tu mundo, lo niegas. ¿Por qué?
Conociendo tu perfil, sé que, tal vez, tu sobreabundancia en sociabilidad tiene que dejar un margen a la autoafirmación, que aparece como negativa. Guillem Alfonso-Kuban complace, pero no siempre. Dice que no. Y persiste en su negativa. Es sociable pero no complaciente, y no se complace, por tanto, en el mundo que le rodea. Lo pone frente a sí y lo cuestiona.
La sucesión de objetos que aparecen ¿es arbitraria o está pensada? ¿Hay algo escondido que no nos revelas? ¿Estás transmitiendo mensajes en clave? Esta performance que parece que desnuda a su autor ¿no estará, tal vez, ocultando un mensaje en clave?