REPTE 4.3
Exploració i experimentació
Després de reflexionar sobre la repetició com a eina expressiva i d’identitat, vaig continuar aprofundint en aquesta idea a través de la investigació d’altres pràctiques artístiques. Vaig sseguir disfrutant de l’obra d’Ai Weiwei i descobrint la persona a traves d’entrevistes i declaracions.Aquesta repetició que utilitza en la seva obra, més enllà del gest individual, adquireix un caràcter simbòlic i crític que es reforça amb el temps.
A partir d’aquí, vaig decidir enregistrar una sèrie de situacions en què em trobava amb coses que em generaven malestar o rebuig. Aquest registre no és només una mostra de disconformitat, sinó també un retrat indirecte de mi mateix. Gravar allò que no m’agrada és, en certa manera, construir-me a partir del que rebutjo. I com més repeteixo aquest gest, més clar es dibuixa el meu perfil. És com si la constància en l’acció configurés una identitat, una rutina que es converteix en acte performatiu i, alhora, en testimoni del pas del temps.
Aquesta pràctica m’ha fet pensar també en la idea del nihilisme, especialment en relació amb la negativitat que pot emergir del rebuig constant. En aquest sentit, vaig llegir una cita del filòsof Friedrich Nietzsche que em va sobtar especialment que diu “L’home, en la seva rebel·lió contra el buit, s’inventa el seu propi sentit”. Aquesta reflexió em fa veure a través del gest reiterat de mostrar allò que em desagrada, estic construint no només una crítica sinó també un sentit personal de cada realitat.
En aprofundir en el projecte, vaig decidir involucrar altres persones, demanant-los que em mostressin què era allò que no els agradava del seu entorn, utilitzant el mateix llenguatge visual que jo havia emprat. Em va sorprendre la diversitat de respostes i de punts de vista. El que genera rebuig o malestar en algú depèn molt de la seva classe social, del context cultural i econòmic on ha crescut, així com de les seves aspiracions en la vida.. Així, la repetició no només parla de mi, sinó que es converteix en una eina col·lectiva per expressar malestar, contradicció i sobretot identitat.
Estic treballant en una performance coral que tinc moltes ganes de compartir amb vosaltres quan estigui acabada.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola, Guillem.
Hi ha moltes direccions en les quals puc ser franca. Ho seré amb tu, posant en joc o reciclant el to que has usat per comentar la meva proposta, que en algun moment m’ha generat malestar. Intentaré realitzar la part del treball que em toca segons el que considero adient anomenar i tenint en compte d’altres factors dels quals és difícil i innecessari donar-te’n compte.
Rebutges coses com menjar, l’ordre o l’estanteria d’una nevera. Ho sento, perquè la precisió del teu gest no em permet identificar exactament el que rebutges i, potser, aquesta, és la teva intenció. En qualsevol cas, no em sembla arriscat. La lectura que faig de la teva proposta (responsabilitat que em pertoca) és anar fart de tot per un excés de consum. Això em ve, sobretot, pel dit en gest de negació davant d’una nevera plena; si fos buida, em ressonaria més (parlaria d’una problemàtica social massa vista i poc visibilitzada).
Et proposaria que agafessis totes aquestes coses que et semblen una merda reciclada i elaboressis una mica més el contingut del teu treball; encara que sigui en un intent d’oposar-t’hi des del rebuig. En resum, i en un altre to, m’agradaria que continuessis explorant fins que articulessis amb precisió el que el teu text promet, malgrat que això comporti fer ús de recursos o idees massa usades on quedes compromès pel teu propi exercici (amb l’error que això comporta), sense por de ser tu qui sigui assenyalat.
Percebo algú que assenyala coses sense més ni més i em sembla còmode quan dius que aquest gest construeix la teva identitat, perquè voldria saber exactament d’on neix el teu rebuig fins que et trobessis donant tres voltes més a la cita filosòfica que comparteixes.
Percebo, com en les meves proves amb Resolume, una repetició que vol ser significativa, però per com es formalitza, apareix automàtica. Trobo a faltar més pràctica, recerca i temps en qualsevol dels dos casos. Potser proposaria més duració en el teu gest par aproximar-lo al buit sobre el que et refereixes amb la cita de Nietzsche. El teu gest se’m presenta còmode igualment com tirar-me sobre l’herba que és el que jo estic fent ara (mera metàfora) perquè em va la incontinència sensorial i això ja té valor; malgrat fem l’esforç per argumentar raonadament el nostre procés en el context en què s’ubica i és travessat el nostre cos.
Sento que el concepte té suc, però poc considero que l’hagis espremut. Així i tot, crec que cadascú sap els temps de què disposa i en què els pot i vol invertir. I l’esforç, sigui quin sigui, exitós o fallit – Qui ho decideix i amb quina finalitat? -, ja té un valor, almenys en l’espai d’aprenentatge que compartim.
Exagero amb el meu exemple per explicar el que percebo sobre el compromís que estableixes amb el teu text o treball: si s’assenyalés l’arma d’un membre del cos policial a dos cm de distància, em semblaria una proposta arriscada per les consegüents represàlies; com les que poden patir les persones amb ideologia woke. Pots trobar l’exemple absurd, allunyat dels teus objectius i maneres de formalitzar, com per mi ho és el teu gest. Tot plegat, però, té un valor.
Gràcies per inspirar-me a saltar alguns dels filtres amb què havia saturat la meva presència dins l’aula. D’alguna manera, la teva proposta m’ha tocat perquè ha posat en circulació el rebuig i la gestió que jo en faig d’ell i això em fa pensar que he trobat a faltar un relat més vulnerable de la teva experiència, però no puc saber ben bé cap a on vas i això em fa pensar que la teva formalització s’adiu al teu procés i cal respectar-la, repte, per mi, més complex i estimulant i que em porta a seguir estirant dels fils del meu treball com pugui perquè rebutjar el dels altres em porta a la immobilitat. Ha estat didàctic reciclar els termes que uses, com risc, comoditat, merda, woke, etc., per comentar la teva proposta, malgrat que penso que no es reflecteixen en el teu treball i, tanmateix, poden ser importants per tu per com els has utilitzat per comentar la meva proposta.
Enhorabona per l’intent, em ressona i acompanya.
Núria.
La teva proposta em sembla molt interessant i ben pensada. El text transmet molt bé com parteixes d’una idea senzilla —la repetició— i vas aprofundint fins convertir-la en una eina d’expressió personal i col·lectiva. M’ha agradat especialment com relaciones el rebuig amb la construcció d’identitat. És molt potent això de definir-se a partir del que no t’agrada, perquè sovint ens preguntem qui som des del que estimem o volem, però no tant des del que rebutgem. I aquí ho expresses molt bé.
Pel que fa al vídeo, crec que funciona molt bé amb el text, ja que ens ajuda a entendre’l. El gest de la mà negant, repetit per diferents persones i davant d’espais quotidians que els generen malestar, és senzill però poetic. Té alguna cosa molt directa però també molt simbòlica. M’ha semblat interessant que no es vegin les cares, només la mà. És com si el gest es convertís en una mena de llenguatge comú, gairebé anònim, però amb molt de pes emocional.
També crec que és molt encertat que hagis involucrat altra gent en el procés. Això dona més força al projecte i mostra com el rebuig no és només individual, sinó que també pot ser una manera de connectar i compartir experiències amb altres. En definitiva, crec que estàs treballant una idea amb molt potencial, tant pel que fa a la part conceptual com visual.
Recordo que fa més de deu anys vaig anar a veure una exposició d’Ai Wei Wei a Barcelona amb la meva classe de batxillerat artístic, i vaig la similitud amb el seu treball on ell ensenyava el dit del mig ” feia botifarra” allò que li generava rebuig. M’ha fet gràcia per que el teu gest diu el mateix, però d’una forma més amigable, més tolerant.
Hola, Guillem!
La teva proposta em sembla molt interessant des del punt de vista de l’exploració del la vida quotidiana i fer-ne d’aquesta una vida performativa. En aquests moments estic molt alineada amb la idea de trobar i explorar l’art a partir del dia a dia. Explorant sobre aquest tema he trobat artistes que ho treballen molt bé com la Marni Kotak (https://www.marnikotak.com/) o Beuys quan parla d’escultura social i considera que la societat és obra d’art en si mateixa i pot ser modelada i transformada per la creativitat humana i es just això el que has aconseguit amb la teva proposta. La rutina, la realitat de cadascú mostrada a través d’uns planos curts centrats en l’objecte, en aquest cas rebutjat. Escenes quotidianes que poden passar totalment desaparcebudes o inclús ignorades ja que el propi malestar al veure-les fa que les rebutgis i oblidis el més ràpid possible.
També m’agrada aquesta obra coral que has aconseguit tot convidant a la gent del teu entorn a explorar allò que els inquieta tot i que ho he descobert al llegir el teu text, no tant veient l’enregistrament ja que no he percebut els canvis de persona. Potser aquí seria l’única crítica que et faria. En aquest punt potser podries treballar en alguna altra manera de mostrar com es va sumant tot de gent a fer aquest gest i mostrar també el seu malestar a través de la quotidianitat.
La sensació que m’ha quedat al veure totes les imatges ha estat desagradable però és aquesta mateixa sensació la que crec que busques comunicar a la gent que la mira.
Explorar el rebuig, allò que no agrada, que molesta, que incomoda i fer-hi focus dins una societat on prima l’estètica, la perfecció, és de valents. Enhorabona!