Projecte en Comú 

Hem decidit treballar amb el parpedeig com a manera de representar la transició del temps i com les emocions poden donar una nova lectura a un pla aparentment simple. A partir d’aquesta idea, hem continuat desenvolupant la proposta d’obrir i tancar la mà, canviant l’espai de fons.  

També ens ha interessat el gest d’obrir i tancar la boca com a clau de la repressió i la manera en què el fet de parlar ens condiciona. Segons el lloc on hagis nascut, tens unes maneres concretes de comunicar-te, tant en el llenguatge com en la gestualitat, i això ens sembla molt interessant per explorar. A més, el concepte de negació hi juga un paper fonamental, no només com un rebuig, sinó com una invitació a repensar les coses, a no dir que sí sense reflexionar-hi abans.  

He anat veient que aquests punts de vista estaven conformant una línia de pensament que ens permetria treballar els temes de repetició i moviment, connectant tres persones en una performance amb la voluntat de plasmar què significa tot això per al grup.  

En contraposició a aquestes idees, sempre centrades en l’individu, també he volgut experimentar amb la possibilitat de situar-nos a l’altra banda del mirall i convertir-nos en espectadors de les nostres pròpies històries. Així, observant aquestes 3 persones podem crear una conexió sempre utilitzant els mateixos parámetres. Fet que ens permetia explicar una mateixa història.

Comentaris al Folio a les companyes:

Úrsula Bischofberger Valdes

Mi gran compañera,
Úrsula! Siempre tan brillante, tan intensa, tan profunda… tan Úrsula. Solo a ella se le ocurre empezar hablando de El corazón de las tinieblas para acabar analizando el vértigo matutino causado por dormir sin almohada. Una genia. Un faro de sabiduría rodeado de plátanos malditos y jerbos neuróticos.
Porque claro, ¿quién necesita una resonancia cuando puedes culpar a la disposición de tu cráneo en la cama?
Y de paso, le das un repaso a Marx, Freud, la bomba atómica y la revolución neolítica. Todo en un desayuno. Úrsula no te da una teoría, te la cocina, te la sirve y te dice que la mezcles con cúrcuma porque Uma Naidoo lo recomienda.
Y ojo, que no es solo profundidad, es estilo. Ella no critica el capitalismo como cualquiera, no. Ella lo llama “la historia de la expropiación”, que suena más fino, más cool, más Ursula. Porque ella no escribe, pontifica.
Lo mejor de todo es esa mezcla entre apocalipsis y tutorial de cocina: el mundo se desmorona, el ser ha sido expropiado, Freud está obsoleto…. Es como si Nietzsche hubiese tenido un canal de YouTube con recetas anticolonialistas.
Así que nada, otra joyita de mi gran compañera. La única capaz de encontrar el sentido de la vida en una pintada de la M-30 y convertirlo en tratado filosófico.
Gracias, Úrsula, por estar en clase, por no tener miedo a traer siempre polémica (¡que me encanta!) y por hacer que me lo pase genial leyendo tus artículos y empujandome a ser mejor. ¡No cambies nunca!
Guillem A.K.

Marina Ordóñez Brumós

Molt interessant! Crec que estem treballant en línies molt semblants, sobretot en la idea de com la percepció del temps ens afecta tant a nosaltres com el nostre entorn.

M’agrada molt la idea sobre com la gestió del temps pot influir en la nostra salut i actitud. Justament, en el projecte he estat explorant aquesta noció des de la repetició i la construcció d’un gest que pugui transportar amb mi. Aquí trobo connexions amb performances com Empathy and Prostitution d’Abel Azcona, on la repetició i la durada de l’acció exposen la vulnerabilitat i la resistència del cos. D’una manera diferent, Pilar Albarracín a Marinero en tierra juga amb la repetició per evidenciar estructures culturals que ens marquen sense que en siguem del tot conscients.

La teva reflexió sobre les xarxes socials i la seva relació amb el temps em sembla genial. Aquesta sensació d’acceleració constant genera un tipus d’angoixa col·lectiva on sembla que si no estàs en el ritme imposat, quedes fora. I al final, és curiós com, tot i que nosaltres posem els límits i estructurem el temps, acabem sent condicionats per ell. Tot el dia. Ara. Sempre.

Alfonso-Kuban